Aquesta sèrie de tres peces es proposa com una meditació sobre la textura visual i les propietats de la matèria a través de la fabricació de paper a mà.

He volgut reflexionar sobre la contradicció entre la fredor i la duresa dels exteriors urbans i la fragilitat i l’emotivitat/emocionalitat de les persones que habiten aquests espais. Mitjançant la combinació de materials incompatibles, explore la pèrdua que experimentem quan ens veiem absorbits per l’arquitectura d’un lloc. A través 12 d’aquest procés, contemple el que significa sentir-se segur o protegit enfront de trobar-se contingut i restringit. Què se sent en ser el subjecte davant de l’objecte en un espai? Ens convertim aleshores en eines i els nostres cossos passen a ser meres parts de les estructures que ens limiten i sufoquen la nostra naturalesa plàcida?

Per a explorar aquestes idees, em va semblar important treballar a una escala que em resultara físicament difícil, una dimensió que a penes poguera manejar per mi mateixa. Visualment, volia emular una superfície pareguda al formigó i vaig recórrer a la fabricació de paper, ja que també és un procés hidrofílic, si bé el paper contrasta per la seua lleugeresa amb el ciment. Tenint en compte que el paper consisteix en fibres de cel·lulosa separades que formen enllaços d’hidrogen per a crear un full, en utilitzar tela de vellut negre, un material no natural (de polièster), vaig abordar el procés amb una oposició directa: intentar forçar un enllaç d’hidrogen en un material que és incapaç de crear-lo. Afegint-hi la mínima quantitat de fibra de cotó natural, va ser possible crear amb delicadesa làmines úniques que suggereixen el potencial d’esgarrar-se fàcilment en ser manipulades.

Cada làmina està impregnada de cendra de fusta per a realçar el color i la textura de referència del formigó. M’interessava la cendra de fusta perquè pot tenir un efecte tòxic quan s’inhala. Volia afegir-hi un “perill material” que al·ludira a la possibilitat d’enverinar-se quan la cendra de fusta es dispersa en l’aire en manipular el paper (en realitat, la cendra no suposaria de cap manera una amenaça realista per als espectadors, atesa la quantitat minúscula que n’hi ha). Encara que la sèrie de papers fa referència a un material de construcció estructural i aspre, dur, la seua composició física i el seu tamany fan d’aquests papers peces increïblement fràgils i sensuals.