Podria ser un joc: tallar, fragmentar, superposar, reordenar, tallar de nou, tornar a organitzar-ho tot, ocultar amb una altra superposició, apegar. Res més que un joc que consisteix a prendre imatges de la narració èpica de la història natural i esmicolar-les, combinar-les i reconstruir-les amb una actitud entre la intenció i el fet de deixar que sorgisca l’atzar, la trobada afortunada. Prendre imatges d’icones de la història de la biologia (Darwin, Margulis, McClintock, Lewontin, Haeckel, Crick, etcètera) i mesclar-les amb imatges d’organismes, museus d’història natural i fotos preses en passejos pel bosc, la muntanya, els llocs no urbanitzats. Prendre la història lineal de la biologia com se’ns presenta, ordenada i quasi tautològica, i a partir d’ací transformar-la en una representació visual més concorde amb la manera en què apareixen les coses al meu cap: híbrides, confuses, impures i plenes de buits, però també de trobades en les quals brilla un ordre que no apel·la a la raó.

Una història natural és un projecte en procés, un joc que em permet reconstruir la història del que està viu d’una manera concorde amb els meus pensaments i emocions. No existeix una cosa així com la història natural, hi ha moltes històries naturals, i cadascuna respon a les preferències i els coneixements de cada persona. Com a resultat d’aquest diàleg entre el collage, el dibuix i el meu propi aprenentatge, el que queda finalment són unes peces bidimensionals que mostren el procés de desconstrucció i reapropiació. Per dir-ho així, la meua pròpia història natural, simplement una entre moltes, però sense construir una narració, ni intentar il·lustrar cap punt de vista concret: són més prompte el resultat d’una acció, la de tallar en trossets i recompondre imatges, articulades des de la lògica visual. És aquesta acció el que m’interessa, i potser només em resulta útil a mi, però en tot cas sempre tinc l’esperança que moga algun ressort, per xicotet que siga, en una altra persona. Que des de les mínimes esquerdes per les quals podem colar-nos, i amb mitjans senzills, puga aparèixer a partir de tot això una xicoteta espurna de sentit.

Ernesto Casero