L’obra d’Elena Aitzkoa se centra fonamentalment en els processos de l’escultura i la poesia, que en ocasions es ramifiquen en la performance i el vídeo; també utilitza el dibuix i la pintura.

La pràctica de l’escultura ha sigut central en la seua producció en els últims anys. Aitzkoa treballa directament amb el món físic i recorre constantment al seu entorn immediat, del qual extrau materials i experiències. La pràctica mateixa planteja l’assaig i l’error com una forma o tècnica experiencial que té en compte la seua pròpia constitució i els seues possibles significats. El seu interès consisteix a fer i en com es fan les coses, i d’ací, en el desig, el poder de la poètica, el destí.

Les escultures ens desvelen una pràctica artística emparentada amb els processos vitals de la naturalesa, que configuren la seua idiosincràsia de canvi continu i permanència. En el procés de producció sempre intenta generar un ecosistema propi en cada peça, encara que travessades per un imaginari comú. Això permet que les seues peces generen un diàleg entre si quan són exposades de manera instal·lativa i activades per les seues performances.

Tota l’obra d’Elena Aitzkoa es caracteritza pel seu caràcter poètic, que tracta de recuperar els sabers manuals associats al contacte amb la naturalesa, on sempre n’hi ha molt de processual i d’afectació per l’entorn natural. Les escultures que genera són agregacions d’objectes i materials, en les quals destaquen les relacions d’introduir, envoltar, lligar, sedimentar, decantar i recolzar, que podem considerar metafòriques.