L’obra de Beatriz Díaz (Oviedo, 1971) és desautomatització del llenguatge, tasca més que complexa si s’entén el llenguatge com una eina que permet actuar en la realitat. Lletres que brollen d’una canonada o de la paret d’una galeria, com a metàfora que adverteix que fins i tot l’imperi visual troba el seu sentit, el seu significat últim, en el llenguatge.

Però l’artista transcendeix això i trastoca el sentit del text en presentar-lo com un tot indiscernible, en el qual som incapaços de percebre’n el missatge original, o almenys un de racional.

Beatriz s’apropia del que ja existeix, el llenguatge, i en subverteix el significat i la funció en el món objectiu; el que és rellevant és la paraula mateixa, la seua obertura en sentits infinits.

La seua obra intenta accentuar el significat i la poesia que les lletres contenen com a element gràfic d’una banda i com a element que forma el llenguatge de l’altra. Estableix un joc retòric sobre i des del llenguatge a través d’un gest conceptual i minimalista, que acaba amb una obra extremadament sofisticada i molt ben articulada, que funciona des d’un gest metonímic.

Jorge Cueto