Entenc la identitat com la solidificació d’un instant o estat que aporta una sensació de permanència, transcendència i estabilitat. Aquest model, quan es veu alterat, entra en conflicte. El meu treball explora la topologia de les nostres idees i com la ment genera espais on l’onirisme es mescla amb la subjectivació de la realitat i reprodueix un nou estat de coses. Suposant que el canvi és un estat continu, investigue el paper de l’oblit com a element distorsionador i creatiu.

Igual que l’aparició de la fotografia va transformar la nostra manera d’entendre els records i de comprendre el nostre entorn, durant l’última dècada la digitalització de les imatges i el seu ús massiu i quotidià a través de les xarxes socials ha suposat un gir absolut que encara no arribem a veure en la seua totalitat. El projecte analitza el paper que exerceixen els sistemes digitals de registre de la informació visual i la seua comparativa o relació amb models clàssics analògics a l’hora de comprendre els límits entre la realitat i la ficció, entre l’oblit i la reconstrucció de records. La proposta usa com a referent imatges d’arxius periodístics, imatges trobades, imatges d’Internet i arxius propis tant digitals com analògics al voltant de la quotidianitat.

En la part més pictòrica, els plans de color i línies ens acosten a un món digital a través dels seus desenfocaments i textures; els espais buits o de caràcter més monocromàtic, a la matèria pura. Els referents figuratius ens condueixen a espais íntims i objectes quotidians i tracten de generar l’atmosfera que servisca de base per a descodificar les obres i acostar-les a l’espectador. En certa manera es tracta d’una lluita poètica contra la desmaterialització de la nostra quotidianitat usant elements comuns al conscient col·lectiu.

Carlos Sebastiá