Enyorança de temps remots, quasi oblidats, però que els nostres gens encara recorden. Enyorança i enveja dels rèptils escatats capaços de mudar la pell d’una sola vegada i no com nosaltres, que la mudem lentament i anem abandonant trossets insignificants d’epidermis que després s’emporta el vent, però tot segueix igual.

Les escates son rígides, no es dilaten, no deixen créixer, poden estar trencades. És necessari abandonar-les per a evolucionar, per a créixer, per a seguir començant. Alliberar-se de la seua rigidesa representa un nou impuls, una nova vida que ràpidament deixa arrere les adversitats. Com si et llevares el vestit vell i el deixares abandonat al bosc. Tot queda allà, entre la fullaraca, els dolors, els patiments, les pors i les ferides.
Aquest sentiment és el que ha inspirat aquesta peça. Després de la pandèmia, les crisis, el canvi climàtic, els incendis i les guerres, sent un potent impuls de transformació.

Com a artista sempre m’han atret els materials reciclats, sempre els he incorporat a la meua obra, tal vegada interessada en la seua aportació com a objectes amb una vida anterior que es reinventen en una de nova. En aquesta peça he utilitzat filtres de cafè impresos amb la tècnica ecoprint i tints naturals buscant nous camins cap a una vida més conscient i sostenible.

Potser, amb sort, un poc millor que aquesta.

María Muñoz